dilluns, 21 de gener de 2013

Pinzellades contra el buit

Josep Maria Capilla


Basho exhortava els seus deixebles a escriure sense que ni el gruix d’un cabell els separés de l’objecte tractat en el poema. Vet aquí l’essència i la complexitat d’un haiku. A causa de la brevetat substancial que defineix aquest gènere, el poeta ha de saber conjuntar sacrifici de gramàtica amb espontaneïtat per tal que el lector participi de la mateixa experiència estètica. No és una tasca fàcil i, de fet, la majoria de vegades el resultat és fallit o pompós o, com dirien els mestres budistes, «amb ferum de zen». Per sort per a la nostra literatura, no és aquest el cas d’Abraham Mohino.

La seva és una segona incursió en el gènere de l’haiku, després del volum anterior En el límit de l’ombra, pols de cinabri, amb Mònica Miró com a coautora. En aquest segon recull, Mohino, en madurar i perfeccionar la seva tècnica, ha assolit una tal llibertat expressiva que aconsegueix posar en un mateix pla el seu ideari i el poema. Perquè hi ha una idea que vertebra tot el conjunt: el triomf, ni que sigui un instant, del pinzell —l’art— contra el blanc, el buit, la fatalitat última del temps. Cada haiku és un acte reeixit de rebel·lió estètica contra el buit que tot ho habita, una rebel·lió, però, que no ignora la seva essencial fugacitat, perquè el blanc sempre acaba persistint: 

lleus pinzellades
per mostrar              el buit
                                que tota
cosa és
                —i deixa

Aquesta actitud de revolta també troba camins d’expressió en la capacitat experimentadora del poeta, un poeta que, cal no oblidar-ho, és també pintor, escultor i fotògraf. La consciència plàstica de Mohino es filtra voluntariosament pels intersticis dels haikus i n’empeny la tipografia fins a uns límits que reforcen el sentit de la paraula escrita. És, doncs, un desig experimentador gens gratuït, perquè ajuda a resoldre amb bellesa plàstica i lírica l’etern debat entre el fons i la forma. A 

en la planura
gebrada
                  el traç visible
                  de dues vies

la disposició tipogràfica dels dos últims versos ha quedat transgredida i fa que quedin suspesos paral·lelament sobre el blanc gebrat del paper, de manera que el lector entra, visualment i emocional, en l’experiència del poeta i, en reviure-la, la multiplica sensorialment.

Cal advertir que aquesta voluntat transgressora se sustenta sobre la base de la tradició. La majoria dels haikus d’aquest recull respecta la mètrica que és pròpia al gènere, i que en català ja va deixar establerta Carles Riba —versos femenins de 4, 6 i 4 síl·labes. Els mots estacionals —neu, maig, primavera— salpebren d’ací d’allà tot el conjunt, i ajuden el lector a situar-se en el camí malenconiós per on passa el cicle de l’any. La pausa o kireji, un element tan tradicional i imprescindible a tot haiku, no només és respectada, sinó que el poeta l’aprofita com a eix al voltant de la qual aplicar les transgressions tipogràfiques de què parlàvem. Són pocs els artistes que, per necessitats expressives i no per gosadies banals, aconsegueixen lligar harmoniosament tradició i modernitat. Abraham Mohino també s’hi pot comptar.

L’organització cartesiana de l’estructura del llibre —com molt bé indica Sam Abrams en el seu lúcid pròleg— es nodreix d’altres elements que la conformen i l’expandeixen fins a adquirir la naturalesa d’objecte artístic. Així, cada haiku —imprès horitzontalment— ve acompanyat d’una traducció al japonès —impresa verticalment a la mateixa pàgina— del pintor i cal·lígraf Yoshihira Hioki. Les tintes —kanji o caràcters xinesos—, també obra del traductor, es van succeint amb la intervenció orgànica de gravats del mateix poeta. El conjunt es tanca amb un epíleg en forma de quatre proses de Mònica Miró, quatre exquisides variacions sobre el blanc i la seva persistència.

Si l’haiku és un drama amb suspens que es resol a l’últim vers, Abraham Mohino l’ha sabut resoldre amb excel·lència.

Abraham Mohino Balet, Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts. Barcelona: Viena Edicions, 2012, 92 pàg.


[Caràcters, segona època, núm. 61, tardor 2012, pàg. 17]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada