Haiku, tradició i modernitat

Teresa Costa-Gramunt

L’haiku, forma tradicional de la poesia japo­nesa, és l’art de la superació del llenguatge sense deixar de ser llenguatge. No és silenci sonor, però se li acosta. L’haiku s’agrada de fugir de les convencions per mostrar la nuesa de la realitat. És des d’aquest punt de vista que l’haiku és considerat també com una forma de meditació. L’haiku és una forma breu de dir la immensitat que s’amaga darrere cada petita cosa. Els haikus canònics —tan difícils d’escriure!— «no expressen ni descriuen sinó que són la inesgotable evidència que revela allò ocult que oscil·la entre el tangible i l’evanes­cent», escriu José Lara Ruiz en l’article El haiku: via espiritual. Lara ha rebut diversos premis pels seus haikus.

L’haiku és una poètica amb una llarga tradició en la litera­tura catalana. La contenció verbal i formal s’avé a una manera de ser en què la natu­ralitat s’imposa gairebé sem­pre. Mínima retòrica, doncs, per a dir l’essen­cial, per a mostrar-lo en la seva puresa.

Els haikus d’Abraham Mohino Balet (Manresa. 1969) s’ajusten a aquesta naturalitat aconseguida justament a través d’un treball literari rigorós com el que acaba de publicar a Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts (Viena), Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Haikus en línia 2011. Una joia.

D’Abraham Mohino ja havíem llegit el seu anterior recull d’haikus En el límit de l’ombra, poh de cinabri, d’autoria compartida amb Mònica Miró, que aquesta vegada acompanya Mohino al final del llibre amb unes proses poètiques de qualitat excel·lent.

Els poemes d’Abraham Mohino integren amb una gran creativitat imaginativa i formal la tradició i la modernitat en l’àmbit de l’hai­ku. Mohino coneix a fons les regles per escriure un bon haiku. I és aquest mateix coneixe­ment del cànon japonès el que li permet explo­rar noves vies de profundització de l’essencial de l’existència, de la seva plenitud interior, a través d’uns haikus escrits amb recursos nous, com posa de relleu D. Sam Abrams en un prò­leg il·luminador: «Versos volats, separació entre versos, els guions llargs que recorden Emily Dickinson, la presència i l’absència de signes de puntuació, la fusió de paraules i altres estratègies.»

El resultat són uns haikus que transmeten l’ànima de l’instant i la registra de mane­ra que el lector hi queda atra­pat en una simbiosi mística. Tot desapareix per “veure” i “sentir” només el sagrat, o el permanent de l’existència que es manifesta en l’efímer del moment.

L’art de l’haiku prové de registrar mitjançant la paraula escrita aquest besllum de la realitat que es mostra tant en l’esplendor d’una guspira com en l’absorció del pensa­ment en el fet de contemplar un paisatge o d’escoltar el cant de la merla. L’haiku revela amb una nuesa corprenedora els instants detinguts de l’etern que hi ha en cada cosa i fenomen de l’existència, com aquest d’Abraham Mohino:

lleus pinzellades

per mostrar               el buit                

                  que tota

cosa és                 —i deixa

Sembla que no es pugui dir millor, amb paraules més precises, allò que és i no és al mateix temps, i que és l’essència mateixa de la vida.

(Aquesta publicació s’acompanya de la sèrie fotogràfica “Ametllers”, d’Abraham Mohino i de les il·lusfracions en tinta de Yoshihira Hioki, que també ha fet la traducció al japonès dels haikus. La fotografia de la coberta és de Jacob Mohino.)

(L'Eco de Sitges, 13.7.2012)